PRESENTACIÓ
DEL DISC D’AL-MAYURQA
“TEMPS
DE REVOLTA”
Bon vespre a tots i totes! Primer de tot donar les
gràcies a Al-mayurqa per haver-me demanat participar d’aquesta
presentació. En nom seu us dono les gràcies per ser aquí, a la
presentació del seu nou treball discogràfic.
Aquest disc és el sisè des que al 1994 es va formar el grup Al-Mayurqa.
Al 2005 poguérem gaudir d’un treball recopilatori, en què dos
discs recollien les cançons més significatives i un dvd ens
introduïa dins el món de la cultura popular. Cada disc publicat
té el seu rerefons, però tots tenen un denominador comú: la
defensa de la nostra identitat com a poble, la llengua i la
cultura popular, la defensa del territori, la lluita per
aconseguir una societat més justa i lliure. Aquest darrer disc no
podia ser manco, un cop més el títol el delata: “Temps de
revolta”.
Com tots coneixeu, el grup està format pel seu líder, Antoni
Roig que posa la veu, la guitarra rítmica i les percussions
tradicionals. A més, assumeix el paper de portaveu a l’hora de
donar branca dalt de l’escenari. Na Maria Vilches és la veu
femenina del grup. En Gaspar Jaume el baixista. En Miquel
Carbonell toca el guitarró. En Pere Joan Martorell que
s’encarrega del flabiol, xeremies (amb la innovació de la
xeremia midi), les flautes, el grall, la tarota, el tamborino i el
tambor. I en Manel Martorell que toca la guitarra acústica,
l’arxillaüt, la mandola, el guitarró i el tambor.
Al-Mayurqa, a través de la música tradicional, ha sabut combinar
la tradició i el compromís amb la societat. Aquest nou disc,
carregat d’energia, reflecteix un poble que ha despertat,
sobretot aquests darrers quatre anys, en què la prepotència i
cobdícia dels que ens governaven era massa descarada.
La nostra història ha viscut molts moments en què la revolta era
una constant del poble, de fet és la nostra arma. Un poble que
dorm, que no reacciona davant la seva destrucció, és un poble
que mor. I nosaltres seguim aquí. Com a poble hem passat moltes
batalles, però de moment no ens han vençut. Ni ho faran!
Han intentat callar-nos, han mentit i ens han insultat. Han
utilitzat tots els mitjans al seu abast per deslegitimar les
nostres reivindicacions i fer forta la seva posició.
Les desqualificacions ja són repetitives d’ençà el dictador,
que si rojos, que si separatistas,...
ja n’hi ha prou! Que provin de renovar el repertori! Perquè als
radicales catalanistas
ja no ens pertorben aquests insults!
Ens en sentim orgullosos en recordar que els nostres avantpassats
afusellats no fa tants anys, van haver de sentir el mateix! Els
recordem i els homenatgem, tot i que ens profanin els seus boscos!
Al-mayurqa ha defensat aquests ideals i per això els han intentat
callar algun cop! Tot i que, no ho han aconseguit!
En pujar damunt l’escenari, la cultura popular i
tradicional els ha permès fer palesa la seva actitud davant uns
poderosos que només tenen ulls pels diners i l’asfalt. Una
classe elitista que farda d’estimar Mallorca, mentre la
destrueix reiteradament. Masses palaus i princeses en aquesta
terra!
Amb Al-Mayurqa l’únic que podien fer era evitar que pugessin en
un escenari. Tal vegada s’han perdut alguna ballada o una fira,
però potser per aquest motiu, Al-Mayurqa ha portat la seva música
arreu del Països Catalans. El País Valencià, el Principat, la
Catalunya Nord han estat escenaris de grans ballades. Aquests
indrets, han conegut a través de la cultura popular la problemàtica
específica de la nostra illa. Han conegut diferents moviments
socials, de fet, les jotes de picat mos delaten a tots un poc. Amb
això vull dir, que no hem de menysprear aquesta tasca de difusió
fora de Mallorca, tant de la cultura popular com de la situació
que es viu ara, que és molt important.
Una altra manera de callar a la gent és acomiadant-la del lloc de
feina. La “Marxa dels Tamborers de la Sala” i el “Pregó
dels Tamborers de la Sala” són les dues darreres peces del disc,
donant suport a n’en Manel i en Pere que van ser expulsats
d’aquesta institució per l’ex-batlessa de Palma, la popular
Catalina Cirer. El motiu d’aquest acomiadament fou, que els
germans Martorell formen part de la Plataforma Salvem La Real.
Aquesta actitud, que ens nega un dret fonamental, ens demostra la
por que ens arriben a tenir, o en aquest cas que els tenien a ells.
Si no penses com jo: fora; si no jugues al meu joc: perds. Aquesta
és la seva política, però també la seva perdició, de fet es
va demostrar a les darreres eleccions, no sempre guanyen. La seva
prepotència davant el poble no els va ajudar gens.
El fet d’expulsar a dues persones per qüestions ideològiques
és inacceptable, i més després d’una confirmació oficial per
part de l’Ajuntament, sense cap vergonya ni una. Ens agradaria
molt poder tornar a veure en Pere i en Manel com a Tamborers de la
Sala a la pròxima sortida oficial.
Els moviments socials han comptat en tot moment amb Al-Mayurqa, jo
sobretot em puc referir a les successives col·laboracions que
tenen amb Salvem La Real, però també han donat suport a altres
plataformes, entitats i associacions.
La revolta dels moviments socials i de la societat en general,
sobretot durant aquests quatre anys, ha propiciat un canvi a la
nostra societat, i sinó, que li demanin als que ens governaven
fins fa dos dies. Tot i això, el canvi s’ha de notar.
Els nous governants tenen la responsabilitat de defensar, ara, allò
que defensaven quan estaven a l’oposició. El poble ha confiat
en aquest canvi que prometeren, ara és hora de demostrar-ho. La
nostra societat no pot assumir aquest creixement desmesurat que
estem vivint. És necessari planificar amb seny, conservar el
nostre patrimoni i preservar la nostra identitat. Només així les
properes generacions podran conèixer la Mallorca que coneixem,
que ni de bon tros és com la que van conèixer els nostres avis.
Per finalitzar, vull donar les gràcies un cop més a Al-mayurqa i
l’enhorabona per aquest disc! Esperem poder gaudir durant molts
anys més de les vostres ballades a plaça!
Salut a tots!
Núria
Llabrés Prat
Ca’n
Alcover, 30 d’agost del 2007
Presentació treball discogràfic d’Al-Mayurqa
Tinc el gran plaer d’intervenir a la presentació del
darrer treball discogràfic dels grans amics, els membres
d’Al-Mayurqa: Temps de
Revolta. Precisament en aquesta casa on va viure i morir el
gran poeta Joan Alcover. Aquí va escriure el gran himne inspirat
de la Balenguera i aquí també va experimentar la gran tragèdia
de veure morir en poc temps: la seva esposa i quatre dels cinc
fills que havia tingut.
Pensaments que volen com a caravanes
de fulles empeses pels mateixos vents,
si fossin visibles els meus pensaments
passar els veuríem les Quatre Campanes.
Des que se n’anaren per aquell camí
els qui abans de l’hora de l’adéu etern
feien el viatge de la vida amb mi,
en aquesta vida m’hi trob un extern.
Els
metges d’aquella època deien que el mal que assolava Mallorca
era una epidèmia de grip; però en privat deien baixet: “Això
no és grip, és pesta”. I per no dir la veritat la gent cregué
que allò era grip i aquelles dates foren qualificades com
“s’any des grip”.
Això
pot servir de paradigma per al nostre estimat grup musical Al-Mayurqa,
que en aquesta terra tant plena de por i de ficció, ells fan tot
el contrari dels metges d’en temps de Joan Alcover i diuen les
coses pel seu nom: si és grip, grip; si és pesta, pesta i si és
una altra cosa més lletja, també li diuen el nom vertader. “No
ens Faran Callar” és la primera cançó. La nostra estimadíssima
Mallorca ha suportat terribles repressions i escabetxines de gent
del poble. Des de la vinguda dels romans d’en Cecili Metelo, la
revolta dels forans, la injusta i salvatge cremadissa dels xuetes,
la tortura pública i cruel execució dels agermanats, les represàlies
d’en Felip V, fins a la dictadura d’en Franco. Totes aquestes
repressions han deixat una certa por de dir la veritat dels
esdeveniments històrics i socials, fins el punt que denunciar
fets immorals, fets externs i clars, que fan mal al nostre poble,
a la nostra cultura, paisatge; sembla una cosa perversa; que el
dolent és el qui denuncia i els bons són els qui han fet els
desastres. Gent que destrueix la convivència i progrés de la
nostra societat, vol el silenci del poble perjudicat. Tenim un país
on hi habita un gran percentatge de gent reprimida, insincera, per
la malaltia inconfessada de la por.
Per
guarir aquesta malaltia fa falta una revolució
de les ments, un Temps de Revolta, que vol dir el mateix. Hem
de practicar una teràpia de confiança en els nostres valors,
sense por ni complexos de cap casta, que faci que els habitants
d’aquesta Illa sàpiguen dir les coses pel seu nom. Si és pa,
pa. Si és vi, vi i si és una porqueria o un crim, donar-li el
nom que li pertoca.
Això
ho fan els membres del conjunt Al-Mayurqa. Ells saben que si no es
vénen a certs dominadors de torn, trobaran grans dificultats per
fer carrera. Aquests dominadors cercaran una gent més submisa i dòcil
i als insubmisos els trauran fora, com ja ha passat amb els dos
germans Martorell, que foren arruixats dels Tamborers de la Sala.
I, com és natural, també tot el conjunt Al-Mayurqa ha patit
marginació i ha hagut de lluitar valerosament i amb honrada
decisió per poder sobreviure durant els quatre anys de govern
ultra-conservador.
“Temps
de Revolta”, dóna una idea de la mentalitat valenta i decidida
dels membres del conjunt Al-Mayurqa i el seu ideal de superar les
traves que impedeixen que els ciutadans puguin conviure amb
llibertat, damunt la nostra estimada Illa. “No ens faran
callar”, quan s’han de denunciar els colonialismes, la
destrossa del nostre paisatge, de la llengua, de la falsificació
de la senyera, que volen fer certs governants i els bufons que els
hi estan venuts.
Aquesta
darrera gravació discogràfica, en certs moments, resulta
imponent i meravellosa, en les cançons ressaltades per un cor de
bons amics i també amb la col·laboració de Biel Majoral, que més
enllà de possibles gelosies personals, han sabut col·laborar per
fer pàtria, una pàtria geogràficament petita; però bella i única
com les estelades de les voltes del cel.
Molt
bé, Toni Roig i tots els amics del grup Al-Mayurqa, seguiu fent
cançons vitals inspirades en melodies de la nostra Terra i
lletres valentes de nostàlgia d’una societat millor, més justa
i més autèntica. Així seguireu filant el fil d’or de la
Balenguera, creada per Joan Alcover, dins aquesta casa, i, pot
ser, dins aquesta mateixa habitació. Fil d’or que manté i
eleva la nostra petita pàtria i mai podran rompre quatre
papellonotes, ignorants i vulgars. Vosaltres cantant contribuireu
a fer-la una pàtria ideal de persones contentes de ser qui són,
perquè saben d’on vénen i cap a on van. Enhorabona per la nova
creació a la que desig una projecció molt gran per totes les
Illes i els Països Catalans. Endavant i fora por! Per molt que
bramin els enemics de l’art i de la cultura nostrada.
Joan
Francesc March -----
30 agost 2007
ESCRIT PASSAT PEL REGISTRE DE L'AJUNTAMENT DE
POLLENÇA ADREÇAT AL SR. BATLE
Toni Roig i Sierra
EXPOSA
Que
violar la fidelitat al referents identitaris d’un país, com la
llengua, la cultura, etc., és ser un traïdor/a.
Que
no equiparar la llengua catalana a la castellana amb els mateixos
drets i deures pels habitants de les Illes Balears, és trair la
nostra identitat.
Donar
suport als que, Decret rera Decret, marginen el català i
incompleixen la Llei de Normalització Lingüística són uns traïdors/es,
així com també passar-se de socialdemòcrata a liberal en qüestió
d’hores, és ser un traïdor/a i qualque cosa més.
Per
altra banda, Senyors del consistori de l’Ajuntament de Pollença,
jo, en cap moment vaig insultar ningú, ni vaig emprar
l’expressió “putes forasters”.
Vaig
començar l’actuació musical (pareix esser que no escoltaven)
dient que, Pollença als anys seixanta i setanta, era un poble que
guanyava a la resta d’indrets de
Mallorca pel seu desenvolupament cultural. Record el seu
gran nivell de músics, pintors (cal mencionar
l’Escola Pollencina), poetes, escriptors, escultors, etc. Jo,
aleshores adolescent, venia sovint i hi vaig fer un grapat
d’amics, lluitant fort amb alguns d’ells contra la dictadura
franquista.
També
vaig donar les gràcies al Conseller de Patrimoni del Consell de
Mallorca per organitzar una ballada amb tres grups de música
tradicional, fet abans molt normal i ara poc corrent..
Quant
als insults, veig que desconeixen el què és la Cultura Popular i
Tradicional Mallorquina (tal volta coneixen més l’andalusa),
concretament em referesc al que són “gloses de picat”. Una
expressió poètica popular mai pot esser un insult, sinó una
forma de lluitar i demostrar als poderosos, als que governen, que
estan equivocats o fan les coses malament (corrupció per exemple).
Convendria llegissin les cançons i poemes dels trobadors i
joglars dels segles XIII i XIV i ens entendrien millor.
Tenim
una forma de cantar les jotes que, sols amb instruments de
percussió i la veu humana tot incorporant les gloses de picat,
han fet ballar moltes generacions de mallorquins/es. Tot això és
considerat pels músics que formam part d’Al-Mayurqa un
patrimoni cultural rebut dels nostres avantpassats que no volem
que es perdi, que no pot desaparèixer. Això es diu tradició,
senyors regidors.
Quant
a “La Feria de Abril” consider que és una forma de
colonització i estic i estaré en contra de que arreli
culturalment al meu i vostre país. Crec que els nouvinguts
s’han d’integrar social, cultural i políticament, enriquint
el nostre patrimoni, i no presentant alternatives foranes que
fomenten la no integració. Això és el que vaig dir, tal volta
no em varen entendre, o bé els ha interessat més donar crèdit a
les informacions mal intencionades d’un nefast mitjà de
comunicació escrit.
Senyor
Batle Tomeu Cifre, no té la més mínima idea de les dificultats
que tenim els grups de música tradicional. La gran majoria no
tenim la música com a medi de subsistència, sinó que la nostra
dedicació és per gaudir d’ella..
Els
grups tradicionals, estam obligats a tenir en propietat un equip
de so. Els Ajuntaments, si no fos així no ens llogarien; som
productors dels nostres treballs discogràfics, els quals sempre són
deficitaris.
Sap
el què val enregistrar un disc? Sap el què val editar un CD? Sap
quant de temps torbam en vendre mil unitats de CD’s? Sap les
dificultats que té la distribució discogràfica de música en
català? Ha tingut alguna vegada la curiositat de sebre quantes
emissores de ràdio i televisió programen música i cançons en
català? Podria fer-li moltes més qüestions com aquestes, i
donada la seva actitud ja puc imaginar-me les respostes.
Senyor
Tomeu Cifre: Al-Mayurqa és una associació cultural sense afany
de lucre, tots els doblers que guanyam els invertim en treball
discogràfic, equip de so, despeses de desplaçament, etc. Estigui
tranquil, invertim els doblers públics guanyats amb la nostra
feina, més dignament que moltes institucions públiques.
Senyor
Batle, referent als mítings i eleccions, li diré que som
defensor de la democràcia participativa. Els polítics com vostè
fan que el poble perdi la confiança en les institucions. La
participació ciutadana és alguna cosa més que dipositar el vot
cada quatre anys donant un xec amb blanc als polítics. Participar
en les decisions que ens afecten a tots, és un dret
irrenunciable, i tan important és un partit polític com les
associacions de la societat civil. Amb més participació
ciutadana la nostra Illa ben segur no estaria tan degradada.
Hauria de pensar que els polítics són elegits pel poble, el qual
sempre és sobirà i amb dret a expressar-se lliurement. Els càrrecs
que ocupen no són de la seva propietat.
Per
acabar , el grup musical al qual pertany es diu Al-Mayurqa, que és
el nom de Mallorca en àrab i en el nostre anagrama el tenim
escrit en aquesta llengua, com a record a l’empremta que
deixà a la nostra illa aquesta cultura i pel seu reconeixement. A
més, l’any 2005 produírem un DVD en el nostre desè aniversari,
“Tradició i Compromís”, el qual va ser subtitulat al gallec,
eusquera, castellà i anglès. Com poden veure les altres cultures
ens importen, però no podem consentir que la nostra sigui
menyspreada i colonitzada.
Un
poble que ha sabut conservar Els Cavallets, Les Àguiles, La Festa
dels Moros i Cristians i la Davallada del Pi, mereix un batle i
uns regidors amb un major coneixement cultural i major compromís
amb la terra.
Donada
la transcendència de les meves paraules el passat dia 22
d’abril en el transcurs de l’actuació d’Al-Mayurqa, els
deman, per què no han presentat cap moció contra el Director
General de Política Lingüística del Govern Balear D. Miquel
Melià, quan va dir a l’Espai Mallorca de Barcelona. “exigir
l’obligació de saber català, és com ser de la ETA”, és a
dir, tots els que defensam viure en català som terroristes segons
el Sr. Melià. Al meu entendre la duresa d’aquestes paraules
dites per un representant del Govern Balear
haurien de ser més motiu de reflexió i debat per aquest
Ajuntament, que l’opinió expressada per un ciutadà.
SOL·LICITA
Que es faci extensiu el contingut d’aquest escrit a tots els
Regidors del Consistori
Pòrtol a 8 de maig de 2007
IL·LUSTRÍSSIM
BATLE DE POLLENÇA SR. BARTOMEU CIFRE
TORN DE REPLICA
27 d'abril de 2007
Sr. Martinez, podria
subscriure, quasi tot el que diu a la seva carta, si no fos perquè
vostè parteix de una informació falsa i mal intencionada,
publicada al diari més caspós de tot l’estat espanyol.
La Declaració Universal del Dret Humans (Que també existeix
escrita en català) també diu que cap poble pot colonitzar-ne a
un altre, així com que les majories no poden imposar-se a les
minories.
Sr. Martinez sap com aprengueren castellà o angles els nadius
americans?
Jo sí crec, que la nostra cultura està en perill, ni Felip V, ni
el dictador, tenien al seu abast els mitjans de comunicació i les
noves tecnologies que hi ha ara, que permeten globalitzar el món.
Els nouvinguts “forasters” s’han de integrar a la nostra
cultura i per integrar-se l’han de conèixer i les
institucions tenen el deure de facilitar aquest, coneixement
i de protegir la pròpia cultura, front a les agressions
colonitzadores, venguin aquestes de on venguin, a n’això hom
l’hi diu discriminació positiva, en tot el que conforma la
nostra identitat, es a dir “La Cultura”
No som un nazi, jo no impos, sols defens i es una pena Sr.
Martinez, que dubti en escriure en català o en castellà. Jo
tenc molt clar quina es la meva llengua.
Toni Roig Sierra
CARTES
AL DIRECTOR
Carta
oberta al cap de protocol de la Sala de Palma.
Per
a al·lusions a les
seves declaracions als diaris, voldríem emprar el torn de rèplica
per puntualitzar un parell de qüestions, envers el dos companys
que heu fet fora de la Institució Civil més antiga d’Europa,
Els Tamborers de la Sala.
Segons
vos són “dos animals que criden com energúmens, que treuen
foc pels queixals, tenen els ulls vermells i descarreguen la seva
ira contra Cirer “ l’expressió s’ho val; veiem que
coneixeu molt be les Rondalles Mallorquines
de Mn. Antoni Maria Alcover.
L’acusació
ve donada per uns suposats insults que segons dèieu
apareixen a un misteriós vídeo
de l’actuació del grup Al-Mayurqa a la romeria de Sant Bernat,
la qual cosa es absolutament falsa.
Sr.
Mateu en una cosa teniu tota la raó, Al-Mayurqa som un grup de músics
que defensam la nostra cultura, identitat, llengua i llibertat
d’expressió, mitjançant la música popular i tradicional, que
no folklòrica en el sentit pejoratiu de l’expressió, no feim música
de museu, si no viva i participativa; a través de gloses i
bullangueres, denunciam
i seguirem denunciant, tots els abusos de poder d’alguns polítics
traïdors al nostre País i renegats/gades del nostre patrimoni
cultural.
Defensam
la democràcia participativa i empram com hem dit abans la música
per deixar constància del nostre desacord i descontent, (això no
es un invent nostre, fa molts de segles que els trobadors venen
fent aquesta tasca.)
Parc
de les estacions, Saqueig de les restes àrabs del carrer
Antoni Maura, Hospital de Son Espases, Estralls als bancs del
Passeig del Born, Segon Cinturó, Façana Marítima de Ciutat,
Valencianització de Festes i Romeries, Buidar de contingut el
Centres Culturals als barris de Palma, Alternativa Política i no
cultural a la Revetla de Sant Joan, Regidores que es disfressen de
“Faralaes”, Destrucció/reconstrucció del Pont de Tren,
Potenciació de “La feria de abril”, Els Simpson com a
cavalcada tradicional, Reforma/contra-reforma, uniformadora de la
Plaça d’Espanya, Treure el ball de bot del bessó de les festes
de Sant Sebastià, Premis Ciutat de Palma en castellà i tants i
tants de despropòsits perpetrats, des
de la prepotència més irracional.
Si
els responsables de tots aquests disbarats, fossin gestors de
l’empresa privada fa temps que estarien a l’atur.
Totes
aquestes barbaritats, que es fan a la Ciutat de Palma, tots
aquests insults a la ciutadania, maldament sigui amb “Els
ulls vermells i descarregant l’ira etc. etc.” seguirem denunciant-les i fent
palesa la nostre protesta, cantant i amb alegria.
Sr.
Cap de protocol “Deixi pixar es mul” i reconsideri la seva actitud, si
no, pensarem que vostè es Cap
de Protocol del PP i no de l’Ajuntament de Ciutat de Mallorca.
Aquesta carta es aprovada en Assemblea i per unanimitat per
tots el membres i simpatitzants d’Al-Mayurqa.
Al-Mayurqa
L’OBRA CULTURAL BALEAR CONSIDERA INADMISSIBLE EL MENYSPREU A
LA MÚSICA POPULAR I TRADICIONAL ALS VIATGES PROMOCIONALS DE LES
INSTITUCIONS DE LES ILLES
En
un recent viatge de presentació promocional de les Illes Balears,
els consellers d’Educació i cultura i de turisme es varen
desplaçar a Varsòvia (Polònia) acompanyats d’un grup de
xaranga. Aquest fet trenca amb la tradició dels darrers anys
d’anar acompanyats de colles de xeremiers, de tal manera que es
promovia també la música tradicional de Mallorca.
La Comissió de Cultura Popular de
l’Obra Cultural vol deixar palès la manca de sensibilitat,
honestedat i bona voluntat de les conselleries de turisme, educació
i cultura i els seus consellers, Flaquer i Fiol, respectivament
envers els xeremiers, les xeremies i la cultura mallorquina.
-
Sempre s’havia
promocionat Mallorca amb colles de xeremiers, fins i tot en temps
de la dictadura.
-
Les xeremies mallorquines són
filles germanes de les cornamusses de tot el Mediterrani, tenen
una antiguitat de 2.500 anys i són un símbol representatiu de
Mallorca, els nostres costums i les nostres músiques populars.
-
És una falta de respecte a
totes les persones que, de forma altruista han contribuït amb
molt d’esforç personal
a recuperar un instrument que ha estat a punt de desaparèixer.
Recordem que al voltant dels anys seixanta quedaven unes quatre o
cinc colles a tot l’illa.
Per
això demanam:
-
Que les institucions
tenguin més cura en defensar el nostre patrimoni cultural i el
mostrin en totes les ocasions que es promocioni Mallorca. Les
xarangues, les tunes i altres formes de músiques comercials no són
maneres de mostrar la cultura popular d’aquest país, ni
defensar unes músiques que han sobreviscut al llarg dels segles.
-
Que les institucions deixin
de perseguir i menysprear els símbols de la nostra identitat, ja
que tradició no és involució, sinó ensenyar les coses que no
volem que es perdin.
(Per a més informació:
Toni Roig 971 797 041)
Resposta a
una opinió publicada per Al-Mayurqa a la secció
QUE CONSTI
EN ACTA 9 de març de 2006
Sempre es interessant sentir punts de vista diversos i divergents,
perquè en la immensa majoria dels casos hi ha la possibilitat de millorar
una actuació, o si mes no, de donar motivació a allò que s’ha fet.
De manera que enhorabona i moltes gracies per l’opinió expressada en la
vostra pagina web sobre diferents propostes i actuacions relacionades amb
el nostre mon de la cultura popular i tradicional.
Voldria -segur que m’ho permeteu- fer-vos un petit comentari a la
referència que heu fet del programa de la VIII Mostra Internacional
d’improvisadors. No se si heu pogut assistir a qualque acte que s’ha
duit a terme als pobles de Capdepera, Alcúdia, Campos i Manacor, però
us puc assegurar que ens hem apropat als objectius que ens havíem
assenyalat: que les gloses i els improvisadors fossin els vertaders
protagonistes de cada una d’aquestes trobades. Al llarg dels sis dies
d’actuacions nomes hi va haver tres parlaments -un per part de
l'Ajuntament de Manacor, l’altre per part del Consell de Mallorca i
l’altre per part del president de l'Associacio Canonge de Santa Cirga-
que es varen menjar dotze minuts de les devuit hores de cant improvisat
que es va representar. Les actuacions, els intercanvis, les experiències,
etc. res tenen a veure amb els parlaments i els "cromos" del programa
imprès, i us puc assegurar que ningú ens va dir que, com i quan havíem
de dur a terme el programa: l'Associacio tenia clar els objectius que
volia assolir, i per això necessitava uns recursos i havíem de
sol·licitar-los a les institucions que tenen l’obligació de fer-nos-els
arribar; la contrapartida -sense que arribi en cap moment a distorsionar
el desenvolupament del programa, de la Mostra- foren aquests "cromos",
però convindreu amb mi que aquest es un "mal menor".
Així mateix, el mon de la glosa, de la improvisació, els glosadors,
viuen al marge de tot el procés de l’organització, separat; pensam que
aquesta es una bona opció perquè no hi hagi interferències amb els
objectius plantejats, que no son altres -en el nostre cas- que la paraula
improvisada, emmarcada en un context de referents històrics, culturals,
lingüístics, de reivindicació, de domini dels registres de la llengua,
vagin avançant i retrobant l’espai que necessiten.
Rebeu una abraçada de bon "rollo".
Coordinador
de la VIII Mostra Internacional d'Improvisadors
PARAULES
DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE-DISC "TRADICIÓ I COMPROMÍS"
Vull donar les gràcies a Al-Mayurqa, per convidar-me a
commemorar amb ells, els
deu anys de la seva trajectòria. Però, sobretot, els vull
donar les gràcies perquè, moltes vegades, des que varen començar,
amb Projecte Roig, m’han
salvat de sucumbir dins el desànim, hores baixes, i pens que això,
aquest benefici, que
m’han donat a mi, escoltant la seva música excel·lent, i les
seves cançons arriscades i clares, l’ha rebut molta gent.
I a molts els han fet partícips, de la seva voluntat de
compromís amb les generacions futures. Servar la memòria, que és
una manera de dir, salvar l’ànima, salvar Mallorca com a
territori integrant de Països Catalans. La reivindicació de la
identitat, és el seu nord a l’hora de crear. Però no és una manera
de fer estancada en les arrels, i la nostàlgia. Ells han dit Volem deixar oberta la porta a la creativitat, a les tecnologies
musicals, i fins i tot a les noves músiques d’arrel ètnica, ja
que la cultura és sempre viva i lluitam perquè no esdevingui peça
de museu.
La
cultura, fa les persones lliures.
Això, que la cultura fa les persones lliures, també ho
somiava jo. És com
sembla que hauria de ser. No en va la paraula cultura
de seguida ens fa visionar portes obertes i extensions enormes
de terra conreada, tot senyorejant per sobre de les facultats de les persones
com a guardadores del conjunt de tradicions, de valors, i de forma
de vida d’una societat. Però
davant de tantes
desercions ideològiques de gent de la cultura, cap a posicions gens ni mica compromeses amb la llengua i la història
d’aquest país, de precís hi ha d’haver fissures per les
quals el significat de la paraula se’ns escola perquè, són
molts, -ha passat sempre; ja ho sé- els qui munten la paraula cultura
com si fos un vehicle per fer camí,
en detriment dels altres.
És clar que un artista, sigui músic, poeta, narrador, allò
que vol és donar-se a conèixer, ser estimat i admirat, i és ben
lícit. Sense la calor d’un públic, nombrós o minoritari,
l’artista defalliria en la seva soledat, o acabaria tocat com
pel mal llamp del seu crit colpejant contra el buit.
També és cert que una persona que es dedica a una tasca
creativa, no té per què ficar-se en la defensa de creences ni
ideals, basta que excel·leixi en el seu art, i d’aquesta manera
ja ajuda a caminar el seu país, i fer-se un lloc en el món; això
si el seu país és normal. Però
el nostre no ho és, normal. Constantment hem d’estar
reivindicant la
identitat, i arriba a fer-se’ns pesat. Fa
nosa, entrebanca la pujada cap a la meta de l’èxit, o
protagonisme, que alguns s’han fixat. Així, molts creadors viuen, ja,
allotjats, còmodament, de per vida, dins el redol d’ombra dels
polítics de torn. És igual el color que governi, és igual si
destrossen la llengua, esbuquen ponts, espenyen restes arqueològiques
que són patrimoni de tots, i destrueixen els paisatges que ens
identifiquen, d’una manera individual i col·lectiva, amb la
nostra trajectòria personal i sentimental.
No els don totalment la culpa, a ells. La seva actitud,
espesses vegades, els ve fomentada pels mateixos polítics,
vinguin de la banda que vinguin. I és que la majoria, quan
s’instal·len a la cadira del Govern, i es troben amb uns
artistes que, a força de no moure’s de dins el cèrcol
d’ombra protectora, han
anat agafant notorietat, els
nous polítics, oblidant-ne molt aviat el tarannà infidel, els
segueixen arrecerant, o, pitjor encara, són ells que
s’agombolen sota l’aura poc clara, encara que
lluminosa,d’aquests artistes sense,
potser, adonar-se’n, els polítics, que estan alimentant una raça
de vampirs culturals.
Al-Mayurqa, ens ho recorda cantant. Amb lletra i música
de Toni Roig ens diuen: “Pensar,
donar opinió/ construir utopies de sucre/lluitar, canviar el
pitjor/tothom es fa oportunista (...)Doblers, poder,posició/...”
Per tant, malauradament, la cultura no sempre fa les
persones lliures. L’artista,
a la veritable llibertat, només
la pot trobar durant
el moment màgic que es recull i es comunica amb la vena creadora que l’habita i,
que li dicta, en el cas d’Al-Mayurqa, sons i paraules per a la
convivència, i per a la pau.
Si mirem el seu vídeo, podem constatar el caràcter nostàlgic
i alhora reivindicatiu d’Al Mayurqa. Ens mostren tot de pobles
del pla i de muntanya que encara tenen bona part de la fesomia i
de l’esperit dels pobles de la Mediterrània, ja bé una
fotografia de devers l’any 36, una
plaça amb gent que balla, un dia de festa, com de cop i volta ens
trobem davant extensos camps
de blat d’una lluminositat verda i blava colpidora,
malauradament condemnats a desaparèixer per, ja bé convertir-se
en autovies, o camps de golf, o urbanitzacions de luxe. I tot
seguit, una tirallonga de imatges iconogràfiques dels instruments
que han estat antecessors dels que ara ells fan sonar: instruments
que es construïen amb
materials propers que la terra els facilitava, i que recorden
l’origen humil de les festes populars, és a dir, com
s’explica en el vídeo, el poble creador i alhora protagonista. Però
potser, allò del DVD que ens desperta una simpatia especial i càlida,
és quan cada un dels
components del grup es presenta: en Toni, na Maria, en Gaspar, en
Pere, n’Aina, en Miquel, na Neus. Acostumats a veure el músic
dalt de l’escenari, una figura admirada, a vegades mitificada,
quasi sempre molt lluny de la vida diària dels espectadors, o
dels qui compren els seus cedés, ells doncs, ens diuen que simplement són un grup de persones entusiastes, que, com
la majoria dels mortals, fan feina per viure en oficis diversos i
ben normals, com ara instal·lador de cables, infermera, fotògraf,
ensenyant, estudiant de belles arts, estudiant de biologia, etc. i
que la música, per a ells, ve a ser l’energia de la consciència
que s’expressa i, d’aquesta manera, passen, o s’eleven, del
pla purament quotidià, el del treball, el dolor i la lluita per a
la supervivència, cap a un pla més elevat on l’experiència
es torna creativitat, es torna música, es torna clam:la
veu d’un poble. Potser en don una imatge una mica mística, però
és que m’estic imaginant Al-Majurqa exultants, les nits, quan
es reuneixen per assajar.
Amb les seves cançons Al-Mayurqa
ens vincle davant
el pes de la història, des de El
meu país no té consciència, amb lletra d’en Rafel Crespí,
a Cançó des segar i
Na
Riego
(himne
de la II República) tot recordant-nos la invasió dels Borbons,
aquell fatídic 11 de setembre de 1714 en que les tropes borbòniques
tombaren Barcelona, amb la consegüent repressió contra la
llengua catalana; i una crítica
constant, incisiva, a la política institucional de Palma. També
ens fan participar del treball del camp, la suor del
front, el mal al cor per una terra humiliada. Però
llavors, la recompensa: ball
de bot, tonades d’esplai, i de seducció; històries calentes de
la pell: sempre recordaré
aquella nit vora el mar/ un vent calent duia olors d’espècies,
i de sal, o, com
t’ompliré de besades.
A més, si fem un repàs atent a la seva trajectòria, tot
d’una ens adonem que la seva música traspua mixtures
de sons diversos, del sud d’Europa, al Pròxim Orient, i al nord
d’Àfrica, sons sorgits de les entranyes de la terra, i del fons
de la mar que criden justícia, criden clemència, sons olorosos
de somnis comuns sempre en línia ascendent.
Sons i veus de cada vegada més rics, més plurals que
ens comuniquen amb la mar Mediterrània.
I és que la seva música
s’uneix als envits de
la mar. Ens fa sentir el fred raspós del salobre, la calidesa de la
seva melodia quan es fon dins l’arena, o el seu bram de
fera ferida quan s’estavella contra les roques, fent-nos avinent
que no és insensible
a les històries passionals, de
guerra, de derrota o de
victòria a les que tantes vegades s’ha vist obligada a ser-ne
escenari i còmplice. També històries de plaer; poques coses hi
ha, tan sensuals, com el tacte de l’aigua de la mar. Però
aquesta mar, s’està morint, o, l’estam matant, a poc a poc,
d’una manera sàdica: s’hi aboca, sense escrúpols, tota mena
de residus contaminants, a més de la pràctica de pesca gens selectiva, amb captures
accidentals que afecten especies marines en perill d’extinció:
catxalots, tortugues, taurons...,etc. etc. són atrapats per les
cortines de la mort, o xarxes a la deriva.
Al-Mayurqa també ho denuncia:
“Què hi aboquen a la mar/ que té tan mal color/com és que no
es sent volar/per la serra el gran voltor.
Una música, un cant, imprescindible,
per servar la memòria, i sobretot la dignitat d’un país.
Al-Mayurqa, enhorabona!
Antònia Vicens
OVIEDO 27 DE JUNY
DE 2005
Benvolguts,
des de l'SGAE CATALUNYA ens han fet arribar aquest manifest que
s'ha
promogut des d'Oviedo.
Pensem que val la pena llegir-lo i, si ho creieu convenient,
enviar-
hi l'adhesió. Els signants són molts dels grups i músics
d'arrel de
la resta de l'estat.
Salut
Jordi
Manifest a favor de la música d'arrel
Les músiques d'arrel —en aquest terme queden englobades
definicions
com ara «tradicional» o «folk», i també totes les
adscripcions
estilístiques i geogràfiques— necessiten tot el nostre
respecte i
afecte. Es fa imprescindible, primer de tot, reconèixer la feina
que
fa l'autor de transmissió i/o renovació de la nostra música
autòctona
i, després, atorgar-li un sou just pel fet de garantir-nos a tots
la
continuïtat del nostre llegat cultural. Partint d'aquestes
premisses
fonamentals, els sotasignats desitgem exposar els plantejaments
següents:
1) Reivindiquem la música folk i
tradicional en totes les seves
variants com a d'identitat de les nostres comunitats i del nostre
fet
cultural davant del món. La música d'arrel personifica, com no
ho fa
cap altre gènere, la diversitat cultural que proposen i defensen
tant
la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) com la Coalició per
la
Diversitat Cultural a la UNESCO. Cal que el nostre repertori,
reconegut per etnògrafs, musicòlegs i altres estudiosos, sigui
preservat amb urgència de la globalització colonitzadora del
pensament únic.
2) La música d'arrel arriba a la
gent perquè neix de la gent.
Alguns dels esdeveniments més multitudinaris que tenen lloc a
l'agenda cultural espanyola cada any estan protagonitzats, de
manera
total o parcial, per espectacles de caràcter folklòric o
autòcton.
Segons l'Anuari SGAE de les Arts Escèniques, Musicals i
Audiovisuals,
la programació cultural de la meitat nord peninsular —Galícia,
Astúries, Cantàbria, Euskadi, Navarra, Castella i Lleó i la
Rioja—
preveu una presència important de la música d'arrel, que se
situa com
a segon gènere més habitual, només per darrere del pop, i que
en
alguns casos arriba a una incidència del 27%. Cal, doncs, que
valorem
aquest estil com a factor generador de riquesa, i que considerem
el
nostre repertori com a bé patrimonial de primera magnitud.
3) La música d'arrel suposa la
renovació del nostre cabal
musical. De vegades, l'arrel original pot actuar com a espurna que
genera la creació d'alguna obra nova; en altres ocasions,
cançons amb
segles d'història són interpretades i reinventades per artistes
actuals. En aquest últim cas, volem reivindicar la figura de
l'arranjador, que amb el seu esforç recupera el nostre cançoner
tradicional i l'adapta al context contemporani. El treball creatiu
de
l'arranjador queda fora de tot dubte, contribueix al fet que les
melodies continuïn transmetent-se de generació en generació i,
en
justícia, mereix el reconeixement i la recompensa del seu dret
d'autor.
4) La SGAE gestiona els drets de
centenars de socis en l'àmbit
de les músiques d'arrel. Que aquests autors, en major o menor
grau,
basem els nostres repertoris en el llegat musical dels nostres
avantpassats no vol dir que no s'hagi de respectar i valorar la
nostra contribució creativa al gènere.
Reivindiquem, doncs, la dignificació de l'autor de músiques
d'arrel
en la seva condició dual, ja sigui com a artesà de melodies
inspirades en la tradició o bé com a arqueòleg i restaurador
del
nostre patrimoni musical. La comunicació del nostre fet
diferencial
és determinant a l'hora de distingir-nos com a pobles singulars
davant d'aquesta globalització agressiva i mercantil que unifica
els
discursos.
Defensar el repertori dels nostres avantpassats suposa, també,
lluitar pel nostre llegat. És per això que sol·licitem la
implicació
de tots els actors culturals i les institucions públiques (locals,
autonòmiques i estatals) per fomentar el respecte a l'autor folk.
Necessitem que es valori la nostra feina i que es respecti la
nostra
obra; que no se'ns negui el dret sobre el nostre repertori en
concerts i festivals. I tot plegat pel bé de la cultura pròpia,
que
en última instància és l'empremta que ens distingeix en l'espai
i en
el temps.
Oviedo, 27 de juny de 2005
ONDARA 27 DE JUNY DE 2005
HOLA
el Vicent Ortuño, m'ha enviat aquest manifest per que us el faci
arribar a tots vosaltres. Si us hi voleu adherir, veureu que hi ha
diferents maneres, per e-mail, correu o telf.
Salut!
Jordi
Hola! Per si no ho sabeu ja, us ho fem saber de primera mà:
l'ajuntament d'Ondara ha decidit retirar la
col·laboració econòmica
que venia donant al Festacarrer d'Ondara. Cosa que significa de
manera clara una voluntat manifesta de carregar-se'l
definitivament,
després de tenir-nos tres anys amb el pressupost congelat.
Els membres de l'Associació Cultural Ocell i d'altres
col·lectius del
poble hem decidit que, ni que siga amb continguts molt més
modestos,
havíem de seguir conservant el Festacarrer en espera de temps i
situacions millors. Deu anys d'esforços no s'havien de
perdre perquè
a un ajuntament la cultura li fa nosa i més si té a veure amb
la
nostra.
És per açò que estem confeccionant una programació per als
dies 9 i
10 de setembre. I també volem fer tot un seguit d'accions
tendents a
denunciar l'actitud de la corporació ondarenca. Us enviem el
text
d'un manifest que farem públic i penjarem a la pàgina web.
Us demanem
que ens confirmeu si accepteu signar-lo com a grup i també
nominalment (en tots dos casos ens heu de facilitar els noms) i,
si
us és possible, ens confirmasseu més noms que afegir a la
relació.
Envieu-nos la resposta a:
1) per correu postal a: Ass.
Cultural Ocell
Apartat de correus 40
03760 ONDARA
2) per correu electrònic a : festacarrer@gmail.com
3) comunicar-ho telefònicament a
654 485 909 – Pepa
Periòdicament anirem actualitzant la relació i penjant les
noticies
relacionades amb el Festacarrer i la seua programació a la
pàgina
web: http://festacarrer.blogspot.com
El text al qual demanem l'adhesió és:
EL FESTACARRER D'ONDARA
Des d'Ondara i amb la força que ens donen els 10 Festacarrers
i les 4
Fires de Luthiers celebrats, els sotasignants volem fer explícita
la
nostra més decidida disconformitat i protesta contra la decisió
presa
per l'ajuntament d'Ondara de no voler donar més suport
econòmic a la
celebració del Festacarrer. Una mostra que, a més de situar
Ondara en
el mapa i donar-li una significació i rellevància que cap altra
activitat cultural li havia atorgat mai, ha esdevingut un referent
per a tots els valencians i valencianes i ha ajudat a difondre la
imatge d'una música i d'unes activitats tradicionals i
populars vives
i en constant evolució.
Demanem a tots els responsables polítics tinguen ben present tot
el
que ha aconseguit el Festacarrer d'Ondara i facen tot el possible
per
tal que no haja estat un esforç perdut. L'exemple de
l'ajuntament
d'Ondara no ha de repetir-se, la nostra cultura necessita de
Festacarrers.
I gràcies per tot!
Ondara, 27 de juny de 2005
Ballada
anys 30 (Cas Concos)
Sant Marçal,
1913.
...)
Mentre que a la capital -amb això que s’anomena cultura superior-, la
gent gaudeix d’aquells ballarins contractats, als pobles és la
mateixa gent qui balla. A llocs com Andratx, Esporles o Marratxí es
subhasta entre la gent jove -molt abans del dia de la festa-, el torn
dels balls. El ball l’obri aquell que més ha pagat i, per regla
general, solen ser els nuvis. No vaig voler perdre’m almenys assistir
a una d’aquestes festes de pagesos,
i
vaig anar -el primer diumenge de juliol-, cap a Marratxí, que és ben a
prop de Palma, amb el ferrocarril. Des de l’estació una galera em va
dur, -per pocs diners-, al lloc on es celebrava la festa de Sant Marçal,
en honor de qui havien de fer la cursa de cavalls, els balls i els focs
d’artifici. La gent es divertia d’una manera modesta i inofensiva,
especialment amb el trencament d’avellanes i l’adquisició de petits
recipients d’argila, de color cremós, de Felanitx, gerretes (gerricons)
especialment diminutes en forma d’ocell de coll llargarut i sense
potes -que es podien confondre molt fàcilment amb un cigne volant-, i
tota mena de galindaines fetes d’escopinyes. Una tenda de vins,
muntada de forma molt curiosa amb un tendal, alguns pals i branques de
pi, estava ocupada per molt poca gent, mentre que la majoria mirava molt
atentament els balls -boleros i jotes- que tocaven dos músics, un amb
una xirimia, l’altre amb un curt flabiol i un tambor d’una sola
broqueta.
Els
homes s’acontentaven a lluir una camisa, pantalons i faixa, mentre que
les dones apareixien amb un gipó negre estret i afermat, vestides de
color -amb preferència del morat-, duent el delicat rebosillo, que des
del cap els solia caure per les seves espatlles. Es feia una diferència
entre “boleros” i “boleres”, aquestes darreres es ballen més ràpidament
i més vivament. No trobo res que pugui més atractiu que veure ballar
al·lotes joves, ja que la serietat i el recolliment amb els quals duen
a terme els seus moviments, tenen quelcom que no deixa de ser altament
emotiu. Així va ser també aquí, on una nina, d’entre 11 i 12 anys,
tenia tothom en suspens ballant un bolero amb la que, més que
probablement, seria la seva mare. L’atenció es repartia entre les
avellanes i el ball. Es llançaven aquells fruits vermellosos, com si
fossin confeti, entre els balladors i ningú es divertia més que el
senyor rector, qui amb aquesta activitat va cridar especialment l’atenció
i despertà la cobdícia d’un babau, que sens dubte seria el beneit
del poble.
Vaig
cercar, debades, el poble perquè allà on havia reunida la gent només
es trobava una groguenca església, amb les dues quadrades i, darrere,
un espaiós pati parroquial.
Otto
Bürger
“La ribera espanyola i les Balears” (1913), inclòs a la recopilació
de Germà García Boned “Mallorca vista per viatgers alemanys”.
|